acuerdo manos aseguradoras no pagan

Perquè algunes asseguradores no paguen el que toca quan toca?

Imaginem que circulant a 200 km/h per una autopista, el límit de la qual són 120 km/h, ens para la policia. Aquesta ens adverteix que hem de circular com a màxim a 120 km/h i ens deixa seguir tranquil·lament, ja que la Llei impedeix que ens sancionin i ens treguin punts de la llicència de conduir. Què faria la majoria de gent? Tornar a circular a 200 km/h!

Si les “regles del joc” canvien, és a dir, canvia la Llei i permet a la policia sancionar-nos amb 10.000 €, ens treuen 6 punts del permís de conduir i ens cauen 2 anys de presó, a ningú se li ocorrerà sobrepassar els 120 km/h ni somniar-ho.

Per tant, què succeeix?

  • Les regles del joc (lleis i altres normes de l’ordenament jurídic) han de ser clares i justes.
  • Que les regles del joc han de ser prou coercitives pels qui les incompleixen. Ha de ser molt car incomplir-les.

RECLAMAR LA MEVA INDEMNITZACIÓ

Què succeeix quan algun usuari intenta enganyar a una asseguradora per enriquir-se?

Doncs que les regles del joc permeten que l’asseguradora pugui denunciar-ho o querellar-se per intent d’estafa, falsedat documental i una infinitat de delictes, de manera que a poca gent se li ocorri fer paranys per enriquir-se a costa de l’asseguradora. Però a més, si l’asseguradora s’assabenta que l’usuari està fent paranys, simplement no paga i a l’usuari li costarà molt reclamar alguna cosa que no és cert, i per tant, la càrrega de la prova per justificar una mentida serà gairebé nul·la. Per això, les asseguradores ho tenen relativament fàcil per evitar que els usuaris facin paranys. I més encara quan els diners estan a la “butxaca” de l’asseguradora.

Per què és tan fàcil que les males asseguradores estafin i s’enriqueixin a costa de l’usuari?

La veritat és que les asseguradores dolentes ho tenen bastant més fàcil a l’hora d’estafar als usuaris que no al contrari. I per això hi ha males asseguradores al mercat que són autèntiques professionals de l’estafa massiva. I per què ho fan? Doncs perquè les regles del joc les hi permet. És a dir, surt molt rendible estafar als usuaris.

Si una asseguradora intenta estafar a un usuari, deixant de pagar el que justament li deu, quin cost té per a l’asseguradora fer això? Molt poc. Sembla que la Llei “incentivi” l’estafa a l’usuari. Per tant, és un miracle que a Espanya hi hagi bones asseguradores que paguin el que toca, ja que la Llei, al contrari de penalitzar a les estafadores, sembla que les premiï. Certament, si hi ha bones asseguradores, és perquè hi ha una consciència col·lectiva a escala empresarial per fer les coses bé, ja que si totes actuessin al límit de la Llei, no pagarien a ningú, perquè deixar de pagar té premi.

L’accident o el sinistre: una despesa.

Per a una asseguradora un accident és una despesa, i com menys despeses majors beneficis. Per tant, a les asseguradores no els interessa pagar sinistres, sinó al contrari, no pagar-los els representa un benefici per a elles. Una altra cosa és que hi hagi asseguradores bones, que fan les coses bé, i dolentes, que no paguen el que toca.

Quant costa deixar de pagar a l’usuari?

L’article 20 de la Llei 50/1980 diu que el cost d’allò que l’asseguradora deixa de pagar a l’usuari tindrà la penalització de l’interès legal més un 50% durant els dos primers anys, és a dir, un 4,5% d’interès l’any 2017. Un 4,5% de penalització per deixar de pagar és minso i perfectament assumible, per tant, surt molt a compte deixar de pagar. El cas estrany és que paguin!

Imagina un cas on hi ha 10 accidents on l’assegurança ha d’indemnitzar 1.000 € a cada usuari i només paga 400 €. Per tant l’estafa és de 600 € Quin serà el benefici il·legítim a costa dels usuaris? 6.000 € (600 € d’estafa de cada accident * 10 usuaris estafats = 6.000 €).

Quants usuaris van a reclamar els seus 600€ estafats? Posem que sigui 1 usuari valent qui reclami.

El cost de reclamar de l’usuari: Per reclamar els 600 € l’usuari haurà de contractar com a mínim a un pèrit, i molt probablement fer front a la meitat dels honoraris d’un altre (un pèrit tercer), més un advocat i un procurador, i després de tot això, quin benefici hi ha per a l’usuari, a més d’aconseguir el que en dret li correspon? Un 4,5% anual de 600 €, que si el tema ha durat 1 any, resultaran 27 €. Qui, amb enteniment, reclama els 600 € que li intenten estafar i gasta per a contractar advocats, procuradors i pèrits, per aquesta quantitat, amb un incentiu de 27 € anuals? Ningú! Per tant, aquests diners van directament a beneficis de l’asseguradora.

El cost de la mala asseguradora de perdre la reclamació enfront de l’usuari: Quin cost té per a l’asseguradora perdre la legítima reclamació de l’usuari? 27 € de penalització, ja que els 600 € no són de l’assegurador sinó de l’usuari. L’asseguradora sap amb certesa que aquests 600 € no són seus, i per tant, el risc de perdre la reclamació són 27 €. I quin és el premi d’estafar? 600 €. Per tant és evident que estafar a l’usuari és un negoci molt lucratiu. És una aposta de guanyar 600 € enfront de perdre 27 €.

I a més, quan l’usuari vol estafar a l’asseguradora, aquest pot cometre un delicte i anar directe a la presó, però quan l’asseguradora estafa a l’usuari ningú comet cap delicte, ja que, una asseguradora que no paga el que toca, no està tipificat com a delicte en el codi penal. Això no es considera cap estafa, delicte ni res per l’estil.

RECLAMAR LA MEVA INDEMNITZACIÓ

Conclusió

Que un usuari estafi a l’asseguradora és caríssim. En canvi, que una asseguradora estafi a un usuari té premi. Per tant, com pot ser que existeixin asseguradores honestes, que n’hi ha? Suposo que serà perquè hi ha directius de companyies que estan conscienciats que fer les coses bé significa prestar un servei social, aportar valor a la ciutadania o alguna cosa similar, a part de guanyar diners.

 

0 Respostes

Deixa un comentari

Vols unir-te a la conversa?
Participa!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *